MI POETA SUGERIDO:  Amadeu Vidal Bonafont

(23º premio de poesía Màrius Torres del Ayto. de Lleida)

Les mans de la perruquera

A la Mònica

El rellotge reflectit al mirall
marca les hores irreals d’una tendresa
falsa. Però sembla amor
el massatge dels dits flonjos al cap,
el tacte ferm i sensual
dels polzes vora l’orella, la veu melosa
quan em demana si l’aigua
surt massa freda. Sembla amor
quan m’eixuga els cabells
amb la tovallola i em convida
a canviar de cadira, quan em ressegueix
el clatell amb la navalla esmolada,
quan s’inclina per ajustar millor
la patilla. Sembla amor
quan s’atura un moment i sospira
pensant que demà, a la fi, és diumenge

Ulls de vidre

Tinc por que se m’aturi la respiració, els ulls, el cor,
i, de sobte, em trobi transportat a la selva verge
que un dia va habitar aquest tigre de bengala.
Hauria pogut mirar-lo amb la parsimònia d’ara?
Humiliar el seu instint assassí des de l’ altra banda
de la vitrina? En igualtat de condicions,
sentiria aquesta pena humana? O bé hauria maleït
haver nascut massa aviat, abans d’inventar el joc
de domar, matar, exterminar les feres? Potser
el meu plor hauria desvetllat en ell la pietat i el perdó,
o potser m’hauria devorat sense ni tan sols mirar-me,
o potser hauria hagut d’explicar-li que no hi ha
res a fer, que estem condemnats a contemplar-nos
eternament a través de la fredor del vidre
sense poder-nos explicar les raons dels nostres actes;
que no li serviria de res fer-me mal, de la mateixa manera
que jo, ara, no puc salvar-lo de la seva mort antiga.

Dinar de Reis

Aquest hivern serà l’últim, asseveren,
d’unes tardors ençà, els nous besavis.

Ho creuen de debò, i endrecen el pis
per deixar-lo impecable. Resignats, solidaris,
neguitosos com l’ocell que ha d’enllestir el niu
abans de la posta, ordenen armaris i calaixeres,
destrueixen paperassa que ens faria nosa.
Però no acaben mai. I s’atabalen.

Aquest hivern serà l’últim, repeteixen
com un baix continu que ressona a taula.

I cada any se’ls acompleix l’esperança
d’equivocar-se en el fúnebre pronòstic.
Viure així és una travessa commovedora,
me n’adono en veure’ls abstrets, vora teu,
devorant els cacauets del pica-pica, els canelons,
el tortell de Reis, la fava que s’empassen
novament per darrera vegada. Em captiva
veure’ls mirar-te com si l’escena no fos real,
com si suressin fora del temps, espectrals,
barrejant les coses noves que tu aprens
amb allò que ells retroben i obliden a l’acte.

Ruïnes d’Empúries

Caminem voramar
per la sorra d’Empúries,
descalços,
quan l’horitzó despulla
les barques.
Piròmans, encenem
la palla i la tendresa
de la tarda tan clara.

Si ens mirem descobreixes
que el color dels meus ulls
és un bosc per cremar,
o potser és el verdet
d’una cisterna muda
que sap en tot moment
que quan ens mirem jo
penso el que tu no penses.

Cor de metall

Arrambo la bicicleta al marge
d’un camp cremat i m’endinso al bosc
a la recerca de follets heavys,
i resulta que tot el que trobo
és la turritel?la que vaig perdre
un dia entre els miralls de la nit.

No comprens que jo vull ser un vers
romàntic i salvatge, secret,
un poema tendre a flor de pell
feta a tires pel dur martelleig
d’aquest cor heavy indecís que dubta
si flagel·lar-te el cos o estimar-te.

No sabria dir-te per què ploro
quan em perdo entre engorjats feréstecs
que em xuclen, que m’estiren les grenyes,
i em fan sentir que no sóc res més
que un roc noctàmbul al tarter
de la nit heavy més negra i lúgubre.

El desmai

Quan m’ignores
telefònicament
m’agradaria ser
el tronc d’un gran desmai,
sensual i plorós,
que visqués davant del
porxo de casa teva
com una selva urbana
de petons en conserva.

Si te gusta #Amadeu_Vidal_Bonafont... Share on X